“Si plantas un grano de arroz se convierte en
más de mil granos. Una hilera de nabos puestos
en adobo bastan para todo el invierno. Si sigues
esta línea de pensamiento tendrás suficiente
para comer, más que suficiente sin tener que luchar.
Pero si en lugar de ello te decides a tratar de
ganar dinero, entonces subes a bordo del tren
del beneficio y éste se aleja contigo dentro.”

Masanobu Fukuoka

Primera part, la realitat

La institució és una autopista.

La creativitat és aigua, que està per tot arreu.

L’art pot prendre moltes formes i no totes són transportables.

La institució és una autopista, infinita i recta. Molt inaccessible si no trobes l’entrada correcta, amb les seves rotondes, peatges i carrils d’accelaració. Però un cop a dins, si no tens una pana, tot va com una seda. Poden conviure vehicles de totes mides i normalment cadascún té el seu espai. Els grans camions van per la dreta, a velocitat constant, amb la tranquilitat de qui porta molt de temps a la carretera. Els vehicles utilitaris es mouen de manera fluida pel centre de l’espai, alguns de manera més competitiva, d’altres van fent parades i cantant cançons per gaudir del camí. I de tant en tant, un bólid d’última generació creua l’espai a una velocitat estratosfèrica, trencant totes les normes legals, morals i ètiques, consensuades en convenis col·lectius, fent ostentació dels seus privilegis per arribar més ràpid on sigui que volen anar. Com les institucions, fer ús d’una autopista no té el mateix cost en totes les regions. Algunes es paguen a l’entrar, algunes al sortir i algunes són gratuïtes. Es normal que la gran majoria de vehicles prefereixin passar per les autopistes, la conducció és mes segura i tranquil·la, i qualsevol accident geogràfic es soluciona en benefici de la comoditat, suavitzant les corbes i les pendents, construint ponts i túnels, rascant muntanyes o allargant l’horitzó amb viaductes. Al final el sistema de transports està organitzat així.

La creativitat és l’aigua que recull la conca hidrogràfica que hi ha entre les muntanyes del nostre coneixement, els nostres aprenentatges i la nostra experiència. Totalment influenciades per l’entorn, d’una complexitat fora del nostre control, en forma de pluja, neu, vent, sol, esllavissades i algun incendi. Cadascú coneix la seva geografia, i no n’hi ha dues d’iguals. Per algunes valls el flux de l’aigua és concentra a la primavera, quan comença el desgel desprès d’un hivern de calma. Per altres el riu principal sempre va ple i baixa amb bon ritme, amb poques pertorbacions. Algunes es composen d’un sistema complex de petites deus, rierols i algun estany. Moltes semblen inertes, sense una gota a la superfície, però sota l’escorça terrestre s’hi acumulen grans quantitats de creativitat, en aquests casos només s’ha de construir un bon pou. I també n’hi ha que van d’un extrem a l’altre, on a vegades hi raja només un fil d’aigua, però de tant en tant augmenta el cabal de manera torrencial emportant-se tot el que troba pel davant.

Sigui com sigui el terreny, hi ha coses que son comunes en tots els casos. Perquè ragi aigua, en la quantitat que sigui, s’ha mantenir un equilibri entre tot l’ecosistema que hi habita. Cada petit canvi, pot tenir conseqüències de manera més o menys immediata, i pot alterar el flux o la qualitat de l’aigua. Una gota de creativitat, és inodora, incolora i insípida. S’adapta a qualsevol contingut, i sempre troba el forat que pugui haver-hi en qualsevol estructura, per més impermeable que pugui semblar. És amb el contacte amb altres elements que la creativitat pren forma, color i ritme. La creativitat és una eina poderosa.

Aquells qui saben aprofitar-se dels processos de transformació físics, químics, conceptuals o metafísics, poden aconseguir resultats increïbles: Cultivar fruits saborosos, de tots colors i formes, fer créixer arbres amb capçades descomunals, o mantenir a ratlla bonsais d’alambicada inmensitat, emplenar peixeres grans i petites, ja sigui per tortugues, persones o balenes blaves, fer créixer herba fresca a l’estiu més sec, fer nevar enmig del desert, alimentar una família de vaques, de pollastres o d’humans, fer una guerra d’espuma, construir míssils, vaixells i motosserres, fer un tetrabrick de llet vegetal, fer créixer la planta de la camamilla, mantenir en moviment a les persones que la recullen, alimentar la fàbrica que l’asseca, l’embala i l’empaqueta, primer en un petit saquet, desprès en una caixa, que està a dintre d’una altra caixa, i que està a sobre d’un palet, fer moure el transpalet i el toro mecànic i transportar un container a l’altre punta del món, netejar el terra de la botiga que s’ha embrutit en el procés de reavastament, encunyar una moneda per poder-la intercanviar per una capsa plena de bossetes de camamilla, construir la bateria del patinet elèctric que et porta a casa, generar l’energia per fer pujar l’ascensor i fer bullir l’aigua i, finalment, infusionar-te la camamilla que no has tingut temps de plantar. 

La creativitat és essencial per a la vida, qualsevol empresa que tinguis entre mans en necessita, encara que sigui envasada al buit i en pots petits. L’art no és sinó un fruit més d’aquesta creativitat, hi hauria de servir per recordar-nos a tots que és una saba que s’escola per les nostres venes. No per paralitzar-nos en l’esplendor de rams d’unes flors tant majestuoses que no podrien créixer mai en els nostres camps. Els artistes no són necessàriament aquells qui tenen un terreny més fèrtil, o un cabal creatiu més ample. Simplement, són aquells qui han pogut dedicar una bona part del seu temps a entendre els seu ecosistema hídric per cultivar aquestes flors, sublimant la tècnica, refinant la tradició o innovant a través de la hibridació i l’aplicació de noves tecnologies. El que està clar es que qui es pot dedicar a cultivar aquestes flors és perquè ja té el que li falta per sobreviure i l’hi sobra temps, ja sigui perquè no li cal gaire, perquè el seus ancestres l’hi van deixar un verger ben fornit o perquè s’ha dedicat a extreure recursos de la vall del costat. Aquesta última opció ha sigut la més recurrent al llarg de la història, ja que té una capacitat reproductiva molt gran i és molt efectiva. Però no era accessible a un gruix important de la població, ja que per portar-la a terme necessitaves no tenir cap mena d’escrúpol ni respecte pels teus veïns. Avui en dia l’autopista institucional – amb l’ajuda dels ferrocarrils del capital – ens permet cobrir aquesta funció d’una manera més tranquil·la per les consciències del públic general. Un sistema aparentment ben organitzat ens permet extreure recursos de valls molt mes llunyanes, extraient qualsevol comunicació sensible pel camí, podent gaudir dels recursos de manera directa. A punt per ser consumits amb una refinada puresa, nets de qualsevol traça de patrimoni cultural que hi hagi pogut quedar impregnada, homogeneïtzant el color i estandarditzant la forma, eliminant qualsevol imperfecció o qualsevol producte inacabat, malformat, híbrid, a mig lligar, grapat dues vegades, descongelat i tornat a congelar, amb més vida del compte, mort abans d’hora, esparracat, fet servir o que no correspon amb el que estava anunciat pel venedor.

D’aquesta manera, amb les autopistes, hauria de ser mes fàcil tenir temps per fer altres coses, a part de sobreviure, com fer créixer flors de tots colors. El problema és que el moviment de l’autopista s’expandeix en totes direccions. I de la mateixa manera que el producte entra, també surt. I tot pot ser un producte. Fins i tot els rams de flors, que no haurien de servir per res mes que per recordar-nos a tots que la creativitat és una saba que s’escola per les nostres venes. I d’aquesta manera, a través de l’autopista institucional, els rams també circulen. Es cataloguen i s’organitzen, es distribueixen, es compren, es venen i es subasten, s’embalen en capses dintre altres capses, es reprodueixen i es copien les unes a les altres. Fins i tot s’ha generat tot un sector especialitzat a aquest mercat específic: els cultivadors,  els floristes, els que els decoren i els que els vesteixen, els que els netegen i els que defensen les flors de les plagues. Es fan congressos internacionals per intercanviar tècniques de composició floral, hi ha centres de recerca per trobar nous empelts possibles i es fan fires per comparar la qualitat del producte i decidir de quin exemplar es distribuiran més llavors, per reproduir-lo. Tots ells treballen per crear una raresa, un exemplar únic i irrepetible, però que encaixi amb els criteris establerts dels premis i concursos, que els hi permeti guanyar més popularitat per mantenir un bon nombre de clients. Així l’art evoluciona i es transforma, segons el lliure mercat i les anades i tornades per la pista de formigó. Aquell art que hauria de servir per recordar-nos que la creativitat és una saba que s’escola per les nostres venes, acaba essent només la versió ultra-processada del fluxe creatiu. Envasat al vuit i en pots petits, net de qualsevol traça de patrimoni cultural que hi hagi pogut quedar impregnada, homogeneïtzat i estandarditzant. Sense imperfeccions, totalment acabat i llest per consumir.

Segona part, la ficció

En el sector de l’alimentació, els valors de qualitat d’un producte han canviat radicalment durant els últims 100 anys. Ja no prima la qualitat genuïna d’un producte, sinó l’estètica. El consumidor exigeix productes grans, brillants, sense defectes i de mida regular. I a mes a mes els volem al nostre abast durant tot l’any. Mengem amb el ulls i ho paguem amb l’estomac, que no és capaç de digerir-ho. Però això no son productes de la natura, són una barreja química d’aigua, nitrogen, fòsfor i potassi, amb un mica d’ajuda de la llavor. Fukuoka diria que els qui planten aquestes hortalisses no són agricultors, són fabricants, i com a tal només responen a una lògica comercial.

En el sector cultural, de la mateixa manera, cada cop queden menys agricultors i son més els fabricants. Encara que costi d’acceptar per molts. Encara que molts pensin que fan productes ecològics, la contaminació del monocultiu cultural és massa gran i tot ho abasta. La majoria dels que en algun moment van transgredir han acabat atrapats per la institució: encasellats amb les seves dinàmiques i models, regulats per un nombre creixent de lleis que condicionen la creativitat i acomodats en un seguit “d’avenços” en el sector que, com els pesticides o els nitrats, et donen més rendiment i seguretat però generen una dependència del sistema, que ja no es capaç de sobreviure per si sol mai més. Un ecosistema cultural ric hauria d’estar ple de vida, s’hauria d’entendre l’estreta relació entre les adventícies i els insectes, no hauria d’estar desinfectat i estèril com un marbre de cuina. Si matem la diversitat ens afecta a tots. Hem de plantar els nostres camps al costat dels boscos de la ciència i els camins de la tradició. Hi apreciar la vida que s’hi genera als marges. Fa masses anys que tot son autopistes i monocultius d’espècies transgèniques que depenen d’una quantitat ingent de pesticides, herbicides i suplements nutricionals. Els agricultors fa anys que no cultiven per menjar i per donar menjar al seus compatriotes, cultiven per sobreviure econòmicament. Els artistes ja no creem per alimentar la nostra ànima o la dels nostres compatriotes, creem per sobreviure econòmicament.

A les escoles d’art s’intenta transmetre la transgressió però des de dintre del quadre. Contradictòriament, molts dels professors de les universitats de teatre actuals no van anar a la universitat, van aprendre treballant en espais dissidents, equivocant-se directament davant d’un públic inexperimentat, com ells, vivint en acord amb uns ideals polítics… Però no hi ha futur en ser artista com ens han ensenyat a ser artistes. El món es col·lapsa, cau a trossos, s’enfonsa, i nosaltres som l’orquestra que no deixa de tocar, per donar èpica a l’estampa. Si cal replantejar el transport, l’agricultura i el comerç, em sap greu dir-ho però també cal replantejar l’art. I cal fer-ho de manera urgent i profunda. Personalment, no tinc les respostes, tinc moltes preguntes que encara no ens hem fet. Si mes no de manera col·lectiva i honesta. Ja sigui per mandra, per por o per comoditat.

Necessitem tanta producció artística?

Com sabem si estem produint massa art?

Que vol dir sobreviure culturalment?

Que vol dir una producció artística de subsistència?

Es possible tenir una vida cultural satisfactòria amb un art de proximitat?

Que fem amb la mobilitat internacional, les gran produccions cinematogràfiques, d’òpera, teatre o ballet, els macro-festivals de musica… ?

Podem eliminar el fals debat sobre la sostenibilitat d’aquests productes i parlar directament de com transformem aquests recursos en accions que tinguin un impacte positiu més enllà de l’econòmic?

No ens podem quedar esperant la catàstrofe o la revolució. Hem de començar a construir una manera de fer art que tingui cabuda en el món del demà, encara que el món d’avui no estigui preparat. Fins i tot encara que el món del demà no arribi mai o sigui una utopia irrealitzable. Si ens acomodem en el sistema tal i com està, que aconseguirem? Una vida estable a través de l’art? En el millor dels casos: èxit professional, social, econòmic? Encara perseguim el somni americà? O que facin un biopic de la nostra vida quan ens morim, o un documental que toqui la fibra? Totes aquestes comoditats que abans podien semblar inamovibles cada cop semblen més efímeres. Els grans edificis del progrés tard o d’hora cauran amb algun terratrèmol, o amb la destrucció que genera la incomprensió i la desesperació humana. Les autopistes institucionals cada cop estan més plenes i els embussos són més freqüents.

Tercera part. Manifest

·      Que entenguem que la creativitat i la imaginació estan en totes les coses i que l’art forma part de la vida.

·      Que l’art serveixi per alimentar la creativitat de la gent i els pobles.

·      Que els artistes no siguin res més que portadors d’aquesta noticia, com els saurins, buscadors d’aigua en les valls mes seques, en els aqüífers mes profunds.

·      Que caiguin els mites i les estructures que alimenten els sistemes de monocultiu cultural.

·      Que deixem d’acumular tant

·      Que deixem de produir tant

·      Que ens obsessionem en la tècnica però no deixem mai de tenir una mirada oberta.

·      Que el nostre art es desplaci a peu o en bicicleta, i que conjuntament ens plantegem que volem fer amb les autopistes.

·      Que entenguem el mon en el que vivim, però no deixem de qüestionar-lo. El camí de la coherència és llarg i fa corbes. Hem de fer plans de transformació i objectius a curt, mig i llarg termini. Un arbre no creix en un dia, i en calen molts per tenir un ecosistema fort.

·      Que ho hem de fer juntes.

·      Que deixem d’esperar un canvi i siguem el canvi que comença.

“Ser un buen horticultor puede llegar a ser como el avestruz que esconde su cabeza bajo un cúmulo de arena. Inevitablemente os moriréis en vuestro bonito huerto si no sacáis la cabeza del cúmulo de arena y entendéis lo que está ocurriendo en el mundo. No se puede hacer horticultura bajo esas condiciones. No es posible. Tampoco se puede crear suelo bajo esas condiciones y la vida tampoco puede continuar así.
[···]
Dejemos de ser sólo horticultores, echemos un vistazo a lo que está ocurriendo e intentemos pararlo.”

Bill Mollison (1983)